cultoemedia
video
         
cultoemedia
cultoemedia
cultoemedia
cultoemedia
cultormedia cultormedia cultormedia cultormedia cultormedia cultormedia cultormedia
 

Conèixer Fellini després de mort: la conciència de Moraldo i el matrimoni de la fantasia.

A finals del mes de novembre del 2004 vaig tenir la gran sort de ser invitat al congrés internacional celebrat a Barcelona per commemorar la figura de Federico Fellini, director del que ja he parlat més d'un cop en aquestes pagines i al que em sento lligat per uns vincles difícils d'explicar si no els tens a dins; és com si el director de La dolce vita m'acompanyés en cada moment, com si fos una part integrada dins del meu cervell, una espècie de numen protector que marca certs passos de les meves recerques estètiques i ,sobretot, vitals.

En aquest cas em tocava parlar sobre l'evolució dels seus personatges de les primeres pel·lícules, de Lo sceicco bianco a La Dolce Vita ; l'elecció d'aquesta temàtica va venir motivada perquè vaig observar que podia establir un discurs coherent que finalitzava ( veure número 242) amb l'escena de la platja on Marcello Rubini accepta davant l'ambigua mirada de Paolina que no entén res, que el seu camí ja és el d'un viatge de no retorn, una patida instal·lació dins del conformisme d'un ritme de vida ràpid i que no permet que l'home pugui escapar de certes convencions que l'acaben ofegant. La tesi que vaig exposar a la residència d'investigadors de Barcelona concloïa que aquesta resignació era la que portava al director a parlar d'ell mateix a la celebèrrima 8 ½, on Mastroianni ja adopta definitivament la figura d'alter ego del seu amic.

Seria absurd tornar a exposar en poques pàgines les tesis exposades el 26 de novembre del 2004; enlloc d'això trobo més oportú moure'm cap a la riba del sentiment i parlar-vos de dues troballes que continuen rondant-me pel cap, dos, o tres si ens cenyim als cossos que veiem representats a la pantalla, personatges que encaixen dins del meu discurs de la voluntat de canviar les coses del present per lliurar-nos del mal de la rutina i de les pors a no saber tirar endavant.

El primer d'ells és Moraldo de I vitelloni (1953). El personatge interpretat per Franco Interlenghi viu a una ciutat de províncies de la que no sabem el nom, malgrat que intuïm la possibilitat de que es tracti de Rimini per motius obvis, en la que passa els dies amb el seu grup d'amics, joves propers als 30 anys que no han sabut superar la tanca que permet el pas de l'adolescència al món adult i que dediquen el seu temps a jugar inconscients, amb somnis limitats, com si poguessin viure de l'aire i amb joguines adaptades a la seva edat. En el cas de Fausto, que el narrador ens defineix com a cap i guia espiritual del grup, l'entreteniment són les dones, un joc amb el que es pica els dits perquè ha deixat embarassada a la germana de Moraldo i incompleix, seguint la seva dinàmica amoral i de viure en un error continu, les normes bàsiques de la convivència matrimonial, fins i tot a la feina, on intenta seduir a la dona de l'amo el dia en que la parella compleix 15 anys de felicitat conjugal.

Moraldo observa en silenci i passeja solitari pels carrers de la ciutat. Els seus somnis són més concrets. Vol marxar i no sap com fer-ho; la història li anirà donant motius i pretextos. La seva màscara és la del fantasma acompanyant, un que hi és però que al mateix temps resta absent perquè té una altra manera de veure les coses. Té una especial amistat amb Fausto i l'acompanya a tot arreu amb l'amargor racional del que veu que el seu cunyat malmet tot i no aprèn mentre cava un camí d'inconsciència que acabarà amb la recerca desesperada de Sandra, desesperada davant la constant irresponsabilitat d'aquell a qui estima amb delit.

Resolt el problema, calmat el mar que observen en el famós fotograma, Moraldo marxarà sense dir res a ningú, deixant que els seus amics continuïn dormint sense adonar-se que la seva existència és un món de conformisme del que ni volen ni poden escapar. Ell ho fa perquè ha agafat consciència de la necessitat de canvi, de millorar i d'encendre la llum de l'esperança que proporciona un futur millor. L'escena final, amb Moraldo acomiadant-se del nen de la ferrovia, és una oda de Fellini a la memòria de quan marxa i també un crit que implora l'inevitable compromís d'acceptar i prendre al vol la possibilitat de no mirar enrera per seguir somniant despert; la consciència de Moraldo és la consciència de tots aquells que no es neguen una evolució.

I aquesta, en sentit fílmic, arribarà amb La Strada (1954) i s'expressarà amb dos personatges que configuren el matrimoni de la fantasia: Gelsomina i Il Matto, el boig poeta que Richard Basehart ens ha llegat, com féu Masina amb el rol màgic, per a l'eternitat del pensament, de la riquesa estètica sense concessions. Quan es troben per primer cop, saben que el destí els ha ajuntat; són un en dos cossos diferents. En el cas de la dolça Gelsomina la trobem acompanyada d'un home, Zampanò, que es creu artista perquè viu d'un cert tipus d'espectacle, un ésser humà enganyat que viu aferrat a un principi de realitat monòton molt exclusiu, no vol sentir el que li diu la seva companya de travessia artística, consistent en trencar cadenes i viure pres d'elles sense possibilitat de millora perquè no vol veure més que amb els seus propis ulls, que no són imaginatius i que pateixen la ceguesa del que limita la seva visió.

Gelsomina és tot el contrari. Atrau als nens, desitja aprendre i observa tot allò que la envolta sota l'aura del que té un desig infinit de sorprendre's. Il Matto ja sap quelcom més de la vida i ha el.laborat diverses teories sobre la mateixa; creu que no arribarà a vell, treballant com treballa a la corda fluixa, i opina que fins i tot una pedreta, i això anima a Gelsomina, té la seva funció a l'univers, el que fa que tothom pugui aportar quelcom al desenvolupament de les coses.

El primer vincle que els uneix és la famosa melodia de Nino Rota. Un cop s'hagin conegut més i assumeixin sense paraules que mai es podran separar mentalment arribarà l'escena simbòlica del matrimoni; ambdós esperen que Zampanò surti de la comissaria i aleshores, amb la delicadesa del prestidigitador, Il matto ofereix al coll de Gelsomina un penjoll que simbolitza la unió de la fantasia; quan, al cap d'un instant, ell se'n va, intuïm que el seu adéu és una falsedat, perquè la separació física simplement indica que la fantasia, unida com està per vincles indissolubles, vola lliure per tot el món sense fronteres ni obstacles.

Més tard veurem com Zampanò assassina Il matto, que pren consciència de la seva fi veient com l'home realista limitat li trenca el rellotge. A partir d'aquell moment Gelsomina començarà a entrar en un deliri progressiu fruit de la pèrdua d'una part d'ella mateixa; quan ens diu que Il matto sta male ens parla del malestar del que resta de la fantasia, del calfred que li provoca saber que eliminada una part ella tindrà que patir la mateixa sort a causa de l'amputació patida amb la desaparició del seu doble, del seu jo masculí.

Uns anys més tard Zampanò entendrà que ell també necessita de la fantasia per viure. Passant per un poble de mar escolta la melodia de Nino Rota i pregunta a una dona on ha sentit la cançó; la senyora li parla de Gelsomina i la seva mort tràgica i delirant i ell reflexiona, fins que arriba la nit i begut s'encamina envers la platja on, amb gran desesperació, plorarà al haver comprès que ell, que encarna la realitat que no sap veure més enllà al estar pres d'una condemnant rutina, requereix d'una part fantàstica que observi el món amb uns ulls desperts per poder seguir, per possibilitar la màgia de la visió subjectiva que pugui aportar coses noves sense limitacions.

Realitat i fantasia unides per crear noves vies que possibilitin anar més enllà. Potser Fellini ens indicava que el model neorrealista ja estava gastat i que enlloc de mirar el que esdevenia des de fora calia observar la realitat des de l'interior de les persones, amb la subjectivitat positiva de diferents mirades que no visquessin només d'una objectivitat interessant inserida al curs de la història del cinema per la concreta situació social de l'Itàlia de la postguerra. Canviada la societat, canviades les persones per l'evolució dels fets, urgia obrir l'ull amb aspiracions revolucionàries per construir un nou edifici que pogués perfilar nous horitzons de perfils crítics concrets, cosa que Fellini assoleix a partir del Bidone i que culmina, previ pas per La Dolce Vita , amb 8 ½, immortal creació que eixampla més i més la llegenda d'un gegant del que sóc amic malgrat no l'hagi conegut en vida. Ara i sempre Viva Fellini!

JORDI COROMINAS I JULIÁN

30-11-2004 ZEROVUITTRESQUARANTA, DESEMBRE 2004

     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     
 
cultoemedia
 
 
     
 
 
 
 
 
 
Cultura
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
cultoemedia