cultoemedia

         
cultoemedia
cultoemedia
cultoemedia
cultoemedia
cultormedia
           
 

Memòria històrica i cultura: les diferències dels germans mediterranis.

Al llarg d'aquest any 2006 s'ha parlat molt de la Memòria Històrica ; s'han complert setanta anys de l'esdeveniment més decisiu pel destí de Catalunya i Espanya i, malgrat tots els actes i publicacions, l'aire continua tenint una sensació de no canviar matèria, com si l'estupidesa i el silenci fossin l'herència d'una por, els nostres avantpassats la patiren i com!, que hauria de ser aigua d'un torrent mort.

Aquest pànic idiota, que els mitjans de comunicació inciten al silenciar actes reivindicatius, és el que ens diferencià d'Itàlia, que tampoc és el paradís però si ha mostrat des del mateix moment en que caigué el feixisme una ferma actitud cultural de rècord constant.

Sobren els exemples. Roma città aperta (1945) de Roberto Rossellini inicià un filó temàtic que el cinema italià ha conreat sense que ningú imposés cap coordenada. Carlo Lizzani, Dino Risi, Nanny Loy, Bernardo Bertolucci, Pier Paolo Pasolini, Vittorio De Sica, Federico Fellini, Luigi Comencini i altres perpetuaren la memòria dels fets luctuosos que alteraren i oprimiren al país transalpí amb pel·lícules que exhibien una ànima del passat pel present, per fer que la justícia i l'ètica d'allò que succeí no caigués al míser pou de l'oblit.

El mateix podem dir en literatura, on el simbolisme de primera hora de Vittorini, Conversazione in Sicilia és de 1941, dóna pas a obres directament compromeses amb el passat recent com Il partigiano Johnny de Beppe Fenoglio, Uomini e no del mateix Vittorini, Il compagno de Cesare Pavese, L'agnese va a morire de Renata Viganò i un llarg etcètera d'obres de tot tipus- fins i tot la magnífica Cristo si è fermato a Eboli, reflex d'una política de marginació que enfronta puresa amb món modern, de Carlo Levi- que tingueren continuïtat en el temps mitjançant altres novel·les d'autors com Elsa Morante i la seva celebèrrima Storia o Alberto Moravia amb La ciociara o Il conformista; fou el mateix Pincherle, de qui és poden criticar coses però sempre estigué a l'alçada del seu temps històric, qui inicià la segona fase del passat present amb La vita interiore, publicat just quan el país patia el terror de les Brigades Roges i l'ignominiós segrest d'Aldo Moro, culminat amb l'assassinat de l'Estadista a la romana Via Gradoli, amagatall del comando terrorista. El tractament d'aquella Itàlia dels anys setanta ha trigat, si bé aleshores alguns directors feren intents de parlar-ne amb el famós cinema politico, però el cinema ja comença a remoure la consciència del rècord. Buongiorno, Notte de Marco Bellocchio (2003), Pasolini un delitto italiano (1994) i La Meglio Gioventù de Marco Tullio Giordana i la més recent Romanzo criminale (2005), adaptació de la novel·la homònima de Giancarlo De Cataldo, de Michele Placido en són bona prova d'aquest esforç per fer que el passat no sigui una simple nota al peu de pàgina als llibres d'Història. Passat enfocat en molts casos des de la qüotidianitat, entenent així que els esdeveniments històrics són un fet de tots, que ens impliquen i que mereixem conèixer a fons des de visions subjectives que volen, o pretenen, néixer d'anàlisis objectives.

A Espanya queda molt camí per recórrer. Mort el Dictador el silenci s'apoderà de la cultura. Sí, hi hagueren tímids intents culturals, algunes pel·lícules de Bardem i Ogro de Pontecorvo així ho demostren, però les circumstàncies polítiques i la ja mencionada por impediren que es generés un debat que darrerament sembla produir-se sense gaire falera. Llibres com Historia de las dos Españas de Santos Julià són interessants, però la seva precisió històrica, apassionada però marginal perquè l'intel·lecte segueix sense ser una moneda apreciada a la Península , impedeix que la seva difusió sigui la correcta. Caldria evitar lectures pernicioses de poca vergonyes com Pío Moa o César Vidal, falsos historiadors que contribueixen a l'estratègia de la tensió espanyola que hem vist fa poc amb un tema tan civilitzat, a casa nostra, com el de l'Estatut.

I el cinema? I la literatura? El setè art sembla reaccionar amb films com Salvador, Soldados de Salamina o el mal estructurat Coronel Macià, però no és suficient. El tabú de la Guerra Civil i l'origen de la mateixa, amb les conseqüències actuals d'herència al capdavant de l'Estat, és indecent. La literatura n'ha parlat amb històries quotidianes molt ben escrites com Los girasoles ciegos de l'Alberto Méndez...res més. Altres temptatives no han funcionat i no ho podran fer mentre la nostra democràcia es tregui les vergonyes del damunt i pugui parlar clar i català, o en castellà, ens és ben igual. Som el país d'Europa més absurd que existeixi. Que el Rei no surti al Guinyol diu moltes més coses de les que sembla. La nostra passivitat és un mal, esperem que no sigui incurable, que ens hem de treure del damunt quan més aviat millor. Itàlia podria ser un referent. Políticament s'enveja, i com!, el referèndum del dos de juny de 1946 amb la lliure elecció de Monarquia o República com a forma d'Estat. Culturalment hem de mirar la valentia dels homes que forjaren el panorama intel·lectual italià, un país governat durant 49 anys pel Règim democristià i que no obstant això sabia aixecar veus discordants de gran vol contra les proclames Andreottianes de I pani sporchi si lavano in casa.

No som capaços de fer el mateix? El que feren els italians és quelcom ètic i honest sense por perquè l'objectiu dels homes que forjaren una visió del país a través de les seves creacions miraven a dos funcions bàsiques: educar i fer obrir els ulls als demés SENSE POR i amb autocrítica.

I amb el temor inculcat al cos no hi ha possibilitat d'expressar-se lliurement. I això és el que necessitem per a superar un endarreriment que, malgrat no ho sembli, és molt preocupant.

JORDI COROMINAS I JULIÁN

 

     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     
 
cultoemedia
 
 
     
 
 
     
 
Cultura
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     
 
cultoemedia