cultoemedia

HOME > cultoemediacultoemediacultoemediacultormedia

   


Una reflexió a través d'un humanisme fílmic: 30 anys sense Roberto Rossellini.

“Io sono diversa” (Ingrid Bergman a Stromboli, terra di Dio de Roberto Rossellini). Abans del cinema existia el món. La imatge hauria de ser art i no lobotomia homologadora. No és aquest l'espai on fer un resum de la biografia del gran pare espiritual que fou Roberto Rossellini. Qui vulgui revisar-la té la xarxa i un infinit nombre de bibliografia on satisfer l'ànsia d'anècdotes vitals. En canvi, considero importants aquestes línies per fer un intent de reflexió col·lectiva sobre el fenòmen dels fenòmens: la televisió.

Tothom hauria de saber, ja ho comentàrem fa dos anys, que l'any 1945 el món del cinema patí una revolució a partir de l'escassetat de mitjans. Roma Città aperta era llibertat, protesta, alegria i tristesa, un nou mirall pels nous temps de pau després de la sang que inundà el planeta durant sis anys. La inexistència d'una forta indústria cinematogràfica, tot s'havia de reorganitzar, permeté que una colla de bojos meravellosos actuessin sense censures ni models. Qui no recorda el crit de la Magnani i la silenciosa desesperació dels nens davant la injustícia? El final, amb el Vaticà com a esperança en l'humanisme cristià del passat, s'erigí com a símbol de l'anhel de canvi, quelcom que almenys s'aconseguí en cinema gràcies a la llibertat mental de Rossellini i De Sica.

No obstant, Rossellini, excepte durant el bienni 1945-46, mai gaudí de l'afecte de la crítica italiana. Ningú és profeta a la seva terra, i els Guido Aristarco i companyia decidiren tapar-se els ulls i al llarg de la dècada de 1950, demanant una i altra vegada al mestre romà, primer pare adoptiu fílmic de Federico Fellini, que tornés a l'inici després del marasme. Entenien el seu cinema com una dualitat de Roma Città aperta i Paisà, mostrant una estretor d'esguard molt preocupant, doncs ignoraren, no com els joves turcs de Cahiers du cinema, la sèrie de pel·lícules amb Ingrid Bergman com a protagonista. La forma de narrar s'alterà durant aquells anys. Stromboli, Europa '51 i Viaggio in Italia, que a Espanya es traduí amb el ranci títol d'olor franquista Te querré siempre, exhibiren al món com el setè art podia apropar-se molt a la realitat absoluta mitjançant la mescla, relativa, entre narració clàssica i escenes gairebé de documental, l'ús del pla seqüència i l'eliminació d'allò que els americans tenen molt clar: el cinema-espectacle. Rossellini veia el cinema com una font de vida que havia de mostrar la realitat sense artificis. Perquè un espectacle? Per imbecilitzar cada cop més, perdoneu l'expressió, a la massa? No, el director romà tenia una idea, quelcom curiós en un home conegut pel seu anarquisme metodològic durant els rodatges, humana del cinema, sabia que amb ell tenia una eina amb la que poder canviar la percepció del món i educar, sense arribar a cap mena de dogmatisme, als espectadors. Els seus films són finestres obertes que deixen passar un aire etern de novetat, no s'esgoten, aconsegueixen colpir i fan pensar més enllà de la simple imatge.

Per això no és d'estranyar que després de baixar-se els pantalons, una prostitució premiada amb el Lleó d'or de 1959 ex-aequo amb La Grande Guerra de Mario Monicelli, amb Il generale della Rovere decidís canviar rumb, trencar de manera gairebé total i absoluta amb el cinema comercial( activitat que frenà l'any 1962 després d'una sèrie de fracassos culminats amb Anima nera) i emprendre el camí del futur. Aleshores Rossellini creia que la televisió, que debutà a Itàlia l'any 1954, era un vehicle perfecte per generar un projecte educatiu que donés cultura a tots els espectadors. Aquesta revelació, com si es tractés d'un personatge dels seus llargmetratges, tingué dues arrels fonamentals. La primera d'elles és de 1950 i s'intueix amb anterioritat. Fou just a l'equador de la centúria quan Roberto Rossellini dirigí Francesco giullare di dio, film d'entesa entre homes a partir de valors austers d'amor al pròxim i a tot allò que ens envolta, valors de Sant Francesc que, jo hi crec fermament en sentit ètic, poden ser útils als temps moderns. La segona consistí en un viatge de ruptura a la Índia, d'on sortí una meravellosa obra d'art, India Matri Buhmi, i una primera sèrie per a la televisió, L'india vista da Rossellini, que marcà un inici de camí que es concretà amb el passar dels anys. La idea de Rossellini era revolucionària, més moderna que la pròpia modernitat, res gens estrany si considerem que l'Itàlia amb les seves obres dels primers anys cinquanta inaugurà el cinema contemporani que després consolidaren dos deixebles, indirectes i directes, de la categoria de Michelangelo Antonioni i Federico Fellini, per no parlar del François Truffaut o Jean Luc Godard, bojos de cinema i plens de saviesa a partir de les converses i l'amistat que desenvoluparen a París amb el cineasta transalpí durant la segona meitat dels anys cinquanta. El projecte televisiu d'aquest pare universal tenia un indubtable caire didàctic que podia provocar produccions massa sintètiques. En algunes ocasions, sobretot als films dels anys 70, això s'aprecia, però si analitzem el conjunt només podem aplaudir i afirmar sens cap mena de dubte que l'obra de Rossellini a la caixa tonta mai s'ha igualat, tenint com exemple suprem, ja els hi agradaria a molts directors assolir una fita com aquella, La prise du pouvoir par Louis XIV, obra de 1966 que explica la Història d'una manera clara i concisa que aconsegueix l'objectiu de l'autor: fer-se entendre, transmetre, motivar i possibilitar un coneixement a l'abast de tothom, quelcom que aconseguí amb altres “aventures” televisives com Blaise Pascal, Agostino d'Ippona, L'età di Ferro, L'età di Cosimo di Medici o Socrate, on no es narra simplement les grans vivències d'aquestes il·lustres personalitats, sinó que el quotidià, el dia a dia, cobra gran importància, fent que aquestes figures culturals semblin més properes a l'home corrent.

El compliment parcial del projecte didàctic, que en realitat era molt més ambiciós, fou possible gràcies a la RAI , que de totes maneres ficà molts obstacles, i a la insaciable curiositat d'un home que un bon dia entengué que necessitava llegir, informar-se i saber, doncs si volia fer el món més gran a través del coneixement ell havia de ser el primer en predicar amb l'exemple. Sapiència màgica, no de director de cine, sinó d'humanista amb ull fabulós, una bèstia insòlita que també intentà capgirar els esquemes pedagògics des de la direcció del Centro Sperimentale di Cinematografia a Roma, escola mítica on s'han forjat alguns dels noms més importants del setè art italià i mundial.

Aquests detalls són un petit repertori dels esforços del nostre protagonista envers el canvi dins del conformisme total i absolut d'un art i un món plens de merda cultural de lliure, i recomanable segons el parer de les altes instàncies, consum i putrefacció massiva, pitjor que les armes que no trobaren Aznar i els seus amics a l'Iraq.

Seria possible una televisió digna i necessària? Penseu en el que he escrit, quins dos adjectius, oi? Digna no ho és la televisió per molts motius. Els continguts són brossa estil mocador de paper, i la manca d'ètica visual sempre s'imposa més i més. No pot protestar l'espectador? No té opció, com tampoc pot fer res, excepte gastar diners i abonar-se a la televisió digital, per evitar el malson dels anuncis- Fellini fou pioner en queixar-se del fenòmen- fórmula capitalista que trenca amb la continuïtat de la visió fílmica i alimenta el gran rentat de cervell d'aquesta trista societat destinada a la igualtat del control. Per altra banda, no veig que ara mateix la televisió, i mireu si té potencial!, sigui necessària, més que rés perquè no s'empra bé. Podria ser, com intuí Rossellini, un gran aparador didàctic, una eina d'educació, font de cultura i promotora de sana convivència entre els èssers humans. No ho és i sé que gairebé ningú plantejarà el problema malgrat sembla que molts es queixin, falsa protesta expressada en un lamentable, passivitat de la paraula, Jo no veig aquestes coses. Segur? Perquè les estadístiques parlen de grans audiències de programes escombraries?

L'altra gran lliçó de Rossellini es el seu univers fílmic, que mereixeria un altre article. Les seves obres mesclen bellesa estètica amb ètica conceptual. Són llargmetratges inoblidables que, entre altres coses, feren veure com era possible parlar de manera seriosa del passat recent o del present present. L'alternança d'Història amb majúscules amb la història de tots nosaltres, la vida quotidiana, és una peça més de pedagogia fílmica, intel·ligència sublim que permet concebre el cinema com un art destinat a la reflexió dels problemes de la societat sense haver d'emprar petulàncies ni supèrbies de pa sucat amb oli. Perquè no ens injectem una mica d'aquesta droga positiva? Potser les sales no s'omplirien com amb la testosterona pseudo-homosexual dels 300, exemple de com no s'ha d'explicar la Història , però els espectadors estimularien la matèria gris. Rossellini deia que el 90% de la població no és estúpida, simplement no li han ensenyat, no li han donat les eines per a desenvolupar el potencial. Cervells actius. Cinema de pensament. Vull creure que los sueños no lo son. Pensem, lluitem, i qui sap, difícil amb una indústria carregada de bitllets verds que volen créixer, si aconseguirem guanyar amb la utopia. Ho intentem?

Jordi Corominas i Julián

 

 

     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     
 
cultoemedia
 
 
     
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
cultoemedia