cultoemedia

HOME > cultoemediacultoemediacultoemediacultormedia

 

Homenatge a Michelangelo Antonioni
“Orribile mistero delle cose”

Avui ha mort un dels fars més importants de la cultura contemporània. No hi ha dia de la meva existència, ho he constatat pocs minuts abans de saber la trista noticia, on Michelangelo Antonioni no aparegui pel meu cervell. Si ho fa, és perquè la seva obra traspassa les fronteres fílmiques i trepitja altres terrenys que culminen en el fonamental, l'imprescindible: la humanitat.

Tenia 94 anys, nasqué l'any 1912, i quan desaparegué Alberto Sordi ja avisarem des d'aquestes mateixes pagines que arribaria el dia on la tinta dedicaria plors al director de Ferrara. Podria escriure mil articles diferents i tots mostrarien la força i la lucidesa crítica d'una persona, bessó cultural avançat de Cesare Pavese, insubstituïble pels seus anàlisis plens de la realitat del seu temps, anàlisis que encara serveixen per cercar de captar l'essència de la societat actual i els seus mals d'excés d'informació i consum que porta a una falsa felicitat manifestada mitjançant la incomunicació, mal profund que sempre penetra més i més els teixits de l'home comú i homologat del 2000.

Aquesta bonica xifra de mil textos sobre Antonioni és impossible. Crec que el meu deure envers tu, lector que llegeixes aquestes línies, és escriure quelcom que et serveixi per a conèixer una mica qui va ser aquest italià que en dos dies, i més a l'estiu, sort tenim de sortir per setembre, tornarà a caure al pou de l'oblit. Parlem-ne, parlem-ne alt i clar i recordem la seva alçada, doncs pocs homes, no m'importa repetir-ho, han fet tant per a la cultura de segle XX com Michelangelo Antonioni, descansi en pau.

Els telenotícies d'aquest infaust 31 de juliol de l'any 2007 han dit moltes barbaritats sobre el nostre homenatjat. Fins i tot s'han atrevit a parlar d'una carrera marcada pel proletariat, quelcom impossible en un home que digué que les seves pel•lícules tractaven de la burgesia perquè era la classe social que coneixia a la perfecció. Aquest origen social permeté al jove Michelangelo observar el món des de la seva Ferrara natal amb ulls desperts i un entusiasme difícil d'omplir en aquella Itàlia feixista i rural dels anys de Mussolini. Fou un dels fills del Duce- Vittorio, gran cinèfil- qui permeté a Antonioni la seva primera gran oportunitat d'entrar al setè art a través de les pàgines de la revista Cinema, on treballà i revolucionà el panorama del seu temps, en situem al primer lustre dels anys 40 , junt amb altres inoblidables noms com Carlo Lizzani, Luchino Visconti o Giuseppe De Santis. Les observacions d'aquest grup posaren els fonaments del futur neorrealisme, fenomen cultural sense inventor declarat, si bé el mateix Antonioni declarava que potser ell fou el pioner , quan l'any 1943 rodà Gente del po, on la observació directa de la realitat dels pescadors d'aquest riu donà pas a una sèrie de curtmetratges on el present i el quotidià destaquen per damunt de totes les coses. Aquesta sèrie, un aprenentatge filosòfic, retarda el seu debut com a realitzador de llargmetratges fins el 1950, quan estrenà Cronaca d'un amore, film que encara avui té vigència temàtico-conceptual i que en determinats aspectes, no només per la presència de Massimo Girotti, recorda molt Ossessione de Luchino Visconti. El que interessa, és que en aquesta primera gran obra Michelangelo Antonioni comença a exhibir determinades preocupacions que marcaran la seva trajectòria. La burgesia, els sentiments, les relacions home-dona i les atmosferes urbanes de silenci i temps morts comencen a omplir el cel•luloide de la textura del ferrarès, cineasta pintor preocupat per la forma i el cos; el primer quinquenni dels anys cinquanta, ja passada la gran estació neorrealista del cinema italià, l'aferma junt amb Federico Fellini com un dels joves directors, amb un discurs personal remarcable, com demostrà amb I vinti, La signora senza camelie i remarcà amb Le amiche, pel•lícula basada en una novel•la curta de Pavese on Antonioni introdueix el silenci més profund i controvers de l'espècie humana: el suïcidi, que tornarà a aparèixer amb rotunditat a Il grido. Si el neorrealisme exterioritzava els problemes de l'home, com a Ladri di biciclete, Antonioni va més enllà i aconsegueix reflectir a través de la imatge els mals interns. Ho fa amb silencis sí, però també gràcies a ignorar històries èpiques a partir de la creença que la veritable èpica és la del dia a dia. La observació d'aquest ens permet entendre qui som, cap on anem i què falla. Com que caminem pel món hem de donar importància, cabdal!, a l'espai; Antonioni el captà com ningú. El famós passeig de Jeanne Moreau a La notte, amb el tros de mur que cau com a símbol de la fragilitat, n'és un exemple, com també ho és, un cop mor el sentiment romanen els espaïs que l'han observat i generat, el final de l'eclisse, fragment fílmic amb el que hauria de començar la programació de qualsevol canal televisiu del món per advertir a les persones de tantes, tantes coses que el geni italià entengué ja fa temps. En aquest sentit Antonioni, qui durant els primers anys quaranta traduí vàries novel•les franceses, dóna al cinema l'element necessari per deixar de ser un mer art de narració i temàtica de caire clàssic. Fou ell qui, junt amb altres directors com Fellini o Godard, revolucionà les formes narratives del setè art, i en part si ho aconseguí fou per la seva magna cultura literària, doncs sembla impossible no sentir com L'avventura beu d'un grapat de fonts literàries bàsiques, aigües bones que Antonioni aprofità pel seu propi llenguatge.

Amb L'avventura el nostre protagonista inicià un viatge cap a l'excel•lència. Rebuda entre xiulets a Cannes 1960, on guanyà el premi especial del jurat a l'edició de la victòria de La dolce vita, l'obra que inicià la trilogia de la incomunicació sorprengué, i encara ho fa, per ser un fals noir amb una desaparició física teòricament inexplicable, mort el sentiment s'esvaeix la persona, que dóna pas a un fi assaig visual de la nova societat capitalista i les conseqüències que provoca entre els seus membres. Dit així sona pobre. No es pot parlar d'aquests textos fílmics en poques línies. La seva precisió, la seva grandesa mereixen molt més. Si L'avventura, on Antonioni inicià una fructífera col•laboració artística amb Monica Vitti , és sublim, La notte i L'eclisse contemplen e tríptic de l'angoixa existencial de l'home modern davant un nou temps carregat de canvis i transformacions. Ho deia el mateix Antonioni, i el que escriu ho assumeix com si es tractés de les paraules d'un profeta, quan explicava que les seves obres dels primers anys seixanta cercaven copsar aquest home modern que viu el seu dia a dia com un grec de l'època homèrica però que pateix perquè les coses al seu voltant, el temps vital s'ha alterat de manera dràstica, es transformen massa de pressa. I això genera conflictes, crisis i un caos difícil d'assumir...i el buit de la incomprensió. Els nous temples ja no són esglésies, sinó camps de futbol, cotxes, hospitals, borses i festes d'infames burgesos colpits pel mateix mal de viure, alienats fins a extrems insospitats, alienats sense remissió. L'home cau i cau en la banalitat i ja ni es reconeix. L'escriptor Giovanni Pontano de La notte en seria una gran mostra, a l'igual que succeeix amb el personatge interpretat per Alain Delon a L'eclisse, màquina de treballar que cerca l'amor al temps que pensa abans en els danys de la carrosseria del seu cotxe que no pas en el mort, l'home que robà el seu estimat i apreciat vehicle. Desnaturalització humana i revolució fílmica arriben, si bé tot es matisable, al seu clímax a Il Deserto rosso, on el director ferrarès no es limita a escriure amb imatges l'epíleg de la trilogia. Antonioni era pintor i gran pintor i a Il deserto rosso relaciona els colors amb l'estat anímic de les persones. Els vermells, els verds i el gris de la Ravenna de fum i fàbriques no són casuals, com tampoc ho és que Blow up, pel•lícula que inicià un pelegrinatge internacional del nostre protagonista , causés sensació l'any 1966, emportant-se la Palma d'or i meravellant al món amb una història que segons el meu parer ha quedat a l'imaginari col•lectiu més per una qüestió cromàtica i simbòlica, la màgia del Swinging London, que no pas per la qualitat, indubtable, de la cinta.

Després de Blow up tot es mantingué, però canvia. Antonioni trigarà 4 anys en rodar un altre llargmetratge. L'oportunitat arribarà amb Zabriskie point, particular visió de l'Amèrica de 1970 amb la joventut plena de protesta i un final apocalíptic amb l'explosió de la casa burgesa vista des de una míriada increïble de punts de vista. S'ha parlat molt de una gran virtut tècnica d'Antonioni, el pla seqüència. Amb ell el seguiment pur i dur de la realitat i l'espai s'aconseguia plenament. A Professione reporter el concepte a la última escena des d'una vessant estètica. La mort de Nicholson es la mort de tots i ningú. De fet, el personatge ha renunciat a la seva identitat original. Antonioni Pirandellià? Sens dubte, però també Antonioni mestre del cinema i filòsof de la modernitat, amb temes i més temes que encara avui en dia són la base per poder analitzar l'home i les seves circumstàncies.

Perquè tu, siguis on siguis, no només vas expressar-te amb idees universals. Estimaves la teva feina, i a la part final de la teva brillant dedicació vas atrevir-te amb el vídeo per jugar amb efectes cromàtics a Il mistero di Oberwald; no en tenies prou amb això. L'ictus que et colpí l'any 1985 fou la victòria de la contradicció. Com el director dels silencis es quedà sense veu, sense poder exprimir-se personalment amb paraules? Això no fou impediment perquè seguissis i seguissis. Agafares a Wenders com a garantia per Al di là delle nuvole i tornares a il•luminar-nos. No he vist Eros, però puc i crec intuir en ella la darrera idea d'idees de la teva ment.

A nivell personal ja ho he dit. No podria, encara que volgués, parlar negativament de Michelangelo Antonioni. M'has donat massa i sense la teva contribució al torrent de la terra on visc crec que jo no seria el mateix. Et recordaran per les teves pel•lícules. Haurien de llegir Quel bowling sul tevere, obra mestra de relats del ferrarès, i caminar per la Piazza di Pietra, on es troba el temple d'Adrià reconvertit en borsa de Roma als temps de L'eclisse, i pensar-te sense poder fer res per a evitar-ho. Haurien d'entendre com encara hi ha màgia a partir del rigor intel•lectual. Un dia un amic em digué que s'adormia amb les teves obres. Sé que li passa a més gent. Què en trec de Morfeu al cinema? L'amic que ho deia pateix mals moderns que intuïres. Li manca capacitat de concentració i d'enteniment. El cinema videoclip d'avui en dia està matant les neurones del món civilitzat. Els teus llargs plans seqüència, les frases dites al moment just, un gest, un espai són elements que no estan de moda. Perquè ha mort la voluntat de reflectir i el fast food tot s'ho menja. Pel lliure consumidor, malauradament el ciutadà ha mort, el teu cinema és un perill, una amenaça, parla massa clar, massa alt, amb una suau i sensual virulència que treu masses màscares.

Por? Has guanyat Michelangelo. Gràcies a persones com tu encara podem creure en la utilitat de la mare cultura, estrella que cerquen d'ofuscar amb bombes de merda de tot tipus. Cultura i pensament per a poder canviar i meditar sobre la malaltia depravada de ser humans a principis del segle XXI. Gràcies Michelangelo. Ha mort l'home més gran que poblava el planeta. Aplaudiu. I recordeu-lo.

JORDI COROMINAS I JULIÁN
------------------------------------------
1 .- Giacomo Leopardi, Zibaldone di pensieri.
2 .- Entre els articles més interessants del grup cal mencionar, a més de l'històric Cinema antropomorfico de Luchino Visconti, Suggerimenti su Hegel, on Antonioni parla de manera programàtica de l'ús del color.
3 .- Dient més o menys que com que ningú li havia ensenyat, s'inventà el neorrealisme del no res.
4.- Qui fou durant gairebé deu anys la seva parella sentimental. S'enamorà d'ella veient-li la nuca mentre l'actriu doblava Le notti di Cabiria de Federico Fellini.
5 .- Que el portà per Gran Bretanya, Estats i Xina, on rodà un documental de quatre hores l'any 1972.

 

     
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
     
 
cultoemedia
 
 
     
 
 
 
 
 
   
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
cultoemedia